Que hi va haver un temps en que et desitjava, vetllant nits senceres quan sabia que ens havíem de veure, buscant qualsevol excusa per estar una mica més a prop teu. Però ara que vens a mi se’m barregen tot de sentiments estranys, records d’una època en que vivia eclipsat pels meus propis pensaments erronis, un temps en el que vaig deixar d’escoltar immers en la meva pròpia realitat inventada. Si tan sols m’hagués adonat del que passava…

Ara ho veig clar, i la teva presència m’intimida perquè ja no vull tenir-te, almenys no de la mateixa manera que abans, no a qualsevol preu, no vull haver de tornar a oblidar-te, i per això necessito percebre allò que rarament mostres a la gent, una cosa que no es pot veure ni tocar, ni es pot comunicar amb paraules ni sons, ni té cap gust ni cap olor. És una cosa que es barreja subtilment en allò que fas o en allò que dius, és una cosa que es transmet, s’encomana i es barreja amb el teu entorn, sense cap esforç per part teva, sense haver de fer-ho intencionadament ja que perdria tota innocència.

Aquesta vegada, a diferència de les altres però, t’hem vas acomiadar tota moixa. I de nou la confussió i la incertesa s’han apoderat de mi, com sempre quan tu ja no hi ets, com sempre quan ja no sé si voldràs tornar-me a veure…