Informàtica

Crear un servidor web

Recentment he trobat el meu TFC sobre la creació del nucli d’un servidor web. Algunes de les coses que hi podeu trobar són:

  • Una mica d’història dels servidors web
  • Descripció detallada del protocol HTTP
  • L’anàlisis…
  • Exemples interessants de programació amb C sobre Linux:
    • Fitxers
    • Sockets
    • Pthreads
    • Subprocessos
    • Canviar l’id d’usuari efectiu al obrir ports per sota del 1024
    • Convertir un programa en daemon.
  • Provés de rendiment (stress).

Només puc dir que m’ho vaig passar d’allò més bé durant tot el procés, així que abans que es quedi arraconat en un calaix (en l’HD del Pentium 100 per ser exactes) us el deixo aquí per si en voleu consultar alguna cosa ja sigui per curiositat o per “necessitat” 😉

No Manifestat

Captivadora

Potser la gent es fixa amb tu pel teu atractiu físic, potser és per la teva sensibilitat, simpatia o la forma de ser. Potser que en veure com la gent del teu voltant t’aprecia i t’estima fa que inconscientment tots ens sentim atrets d’alguna manera per la teva aura.

Però el que a mi em feia sentir un enorme buit al meu interior era que quan et “buscava” entre la multitud, et trobava amb la mirada perduda cap algun racó del terra. No podia, ni puc, entendre com una persona que aparent ment ho té tot, amics que t’estimen, la parella amb que vius fa tants anys a qui tots considerem una bellíssima persona, feina de lo que estaves estudiant i que a més es veia que la feies amb amor, què et podia preocupar tant? sobre que tens dubtes?

Preguntes i sentiments que quedaran per sempre sense resposta i que ja havia oblidat han tornat a mi com aquelles pedregades inesperades i contundents que canvien el paisatge completament en qüestió de segons al mes de maig. En veure’t radiant d’alegria, amb una expressió completament canviada, i aquella pell tan brillant que et donava un aspecte juvenil, fresc i innocent, no em podia creure que m’estigués enamorant de tu… un altre cop.

El mateix Amor que m’impedeix interferir en la teva felicitat fa que jo també em senti feliç en veure’t així. Ara ja “et puc deixar marxar” dels meus pensaments i quedar-me en pau, si més no fins la propera vegada que et vegi…

Snowboard

Nirvana

Després del segon cop que em vaig posar una taula d’Snowboard als peus vaig deixar la universitat per posar-me a treballar i tenir pressupost per poder “pujar” més sovint a la neu. En aquells temps, quan encara no hi havia modes ni estils definits, se n’aprenia a base d’hòsties, com de fet també havia après a esquiar, anar amb bicicleta o patins, etcètera.

El cas és que tot i la duresa de la muntanya a l’hivern, l’ús de roba no tècnica i reaprofitada, el fred a les mans, el baix pressupost, la no-acceptació dels esquiadors de la època (el que menys em preocupava la veritat), i la dificultat de trobar companys amb qui pujar, ja que els de la colla s’hi van anar enganxant amb el temps, què podia empènyer a un futur Graduat a fer aquest canvi sobtat de rumb en la seva vida ?

Al principi creia que era per les emocions que em proporcionava, però són només circumstancials, és a dir, depenen del teu estat físic, la qualitat de la neu i el temps que faci, i a més no soc cap crack d’aquest esport, principalment perquè vaig començar una mica gran i al principi era impossible poder anar-hi prou sovint. Mica en mica em vaig anar adonant que quan baixava amb la taula la meva realitat canviava, és a dir, les preocupacions quotidianes desapareixien, i al arribar a baix o mentre puges al telecadira la ment torna a maquinar tot i que el diàleg intern ha canviat: “m’hauria d’haver tallat les ungles del peu”, “si fes més sol”, o “tan de bo no s’acabi mai”, el mecanisme segueix sent el mateix.

La nostra ment mai entendrà que la situació perfecte no existeix i sempre ho jutja i compara tot per trobar-hi pegues i poder criticar alguna cosa o algú per reforçar la seva falsa identitat.

Però tornant al tema, van haver de passar tretze anys des d’aquella primera experiència fins que descobrís perquè les persones son capaces de trencar amb tot per poder dedicar més temps a fer allò que més els agrada, tot i que s’experimenta en major o menor grau segons l’activitat el motiu que els empeny és el mateix:

Mentre baixo amb la taula d’snow als peus tot lo demés desapareix i jo, la taula, la neu i la muntanya som un, tota la meva atenció està concentrada en un únic punt de l’espai-temps, en l’únic punt en que es pot tenir contacte amb la realitat, en el Aquí i Ara, en l’etern Present. Mentre baixo gaudeixo d’instants de quietud interna, alegria, pau i felicitat difícils de descriure amb paraules. Un estat proper al que algunes religions descriuen com a Nirvana. És per aquest motiu que enganxa tant i les persones tenen la necessitat d’unir-se amb el tot de tant en quan per regenerar-se internament.

Ara ja tinc un camí a la Vida, si encara penses que és l’Snowboard és que no has entès res, ara tinc l’objectiu de poder trobar-me en aquest estat de sensació-realització quan jo vulgui, sense cap pensament que pugui pertorbar allò que estic fent en aquest precís instant, un estat d’atenció constant a allò que passa al teu voltant, recuperant així part de la intuïció perduda per la humanitat durant anys i la senzillesa de viure que tan “envegem” dels animals.

Malgrat això no tinc pas cap intenció de deixar de fer Snowboard, però ara ja no vaig només a passar-m’ho bé, sinó que també a meditar i “agafar memòria” de l’estat intern en el que m’agradaria trobar-me eternament.

Bola de Drac · No Manifestat

Jo i el meu destí

Una de les meves series predilectes d’anime sempre ha estat Bola de Drac. Fins i tot podríem dir que en Son Goku i jo vam créixer junts ja que els primers cops que ho donaven per tv3 encara era un nen, i quan el Goku va fer l’estirada jo ja tenia pels al cul…
Des d’aquells primers anys fins ara, els VHS han donat moltes voltes ja (si si, tot gravadet de la tele), el que més em sorprèn és que cada vegada hi veig coses noves que quan era petit no m’hi hagués ni fixat.
A continuació us deixo un vídeo d’un dels millors moments de la serie, que al marge de l’emoció que et provoca si l’has estat seguint, la situació és si més no curiosa.

D’una banda tenim el cèl·lula, un androide fet a base de les cèl·lules dels millors guerrers, que després d’absorbir l’energia vital de moltíssima gent i als androides A17 i A18 representa que es converteix en l’organisme perfecte.
Per mi ell representa el destí del qual no en pots fugir ni amagar-te’n, la influència del món que ha estat posat davant nostre ens ho impedeix, la mateixa por a lo desconegut ens limita, i sembla que per molt “fort” que siguis mai podràs guanyar.Després tenim en Son Gohan, Jo, Tu, que a diferència d’altres personatges, ell s’assembla més a nosaltres ja que es passa la majoria del temps ple de preocupacions i de dubtes, sempre desitjant estar en un altre lloc, però quan és l’hora de la veritat mai és capaç de fer el que ha de fer perquè de nou els dubtes el consumeixen, no sap si podrà, te por de no complir les expectatives o esperances que altres han dipositat en ell o fins i tot les pròpies, el que l’empeny a no actuar com voldria.

I per últim tenim l’A16, un androide sense cap teixit humà, una màquina fins a la última soldadura, que sortosament per la serie té consciència d’ell mateix.
Potser és per aquest motiu, pel fet de saber que ve del no res i sense estar influenciat de cap manera pel mon, que l’A16 sembla ser l’únic capaç de copsar el goig de viure. En parlar amb el cor i no amb la ment, és capaç de comunicar-se directament amb el cor d’en Son Gohan que en sentir les seves paraules no les tracta amb la raó, no necessita qüestionar-les ni dubtar-hi ni res, simplement sap que està fent lo correcte perquè li diu el cor.

En definitiva, el fer-se conscient de la impermanència de les coses t’allibera dels dubtes i preocupacions i et dona el poder necessari per di prou, per esmicolar la rigidesa de les estructures mentals condicionades i despertar d’una vegades per totes del “somni de la Forma” en que vivim.