Mentre donava a les gosses la seva ració diària d’entrecots, botifarres, porc, xai i altres restes que es deixen per acabar els clients del restaurant on treballa ma mare, la Fresca per fi va sortir del cau que s’ha fet sota terra en un racó del pati per poder criar els seus cadellets, l’entrada la obstrueix amb el seu propi i a dins se sent somicar a tota la quitxalla.
Aprofitant que estava distreta menjant aquell merescut festí després de donar a llum tretze vegades en una sola nit, vaig veure com la Diva s’hi acostava i els olorava i llepava a tots. No sabia exactament quines eren les seves intencions, així que abans de fer-la fora vaig decidir observar-la amb atenció. Per sorpresa meva, quan va treure el cap portava un cadell a la boca, l’aguantava amb tanta suavitat i tendresa que em vaig adonar de seguida que no tenia pas cap intenció de fer-li mal. Aleshores el va deixar junt amb els seus, una mica més crescudets, i va tornar.
Jo no podia aguantar més la intriga i llanterna en mà vaig ficar mig cos dins el forat per observar, una vegada més, el miracle de la Vida. De seguida em vaig adonar que hi havia dos grupets, uns tots amuntegats i somicant, i els altres entaforats al racó més profund d’aquell cau fosc i sorrencós. Els vaig tocar i no es movien, encara eren calentons, però després, mentre treia un a un aquells quatre cossos sense vida i els anava posant un al costat de l’altre per fer-ne una última comprovació, em vaig adonar que era degut a l’escalfor de la mare.
Mentre estant, la Diva va tornar, els olorava i llepava tots quatre altre cop i en va agafar un amb la boca amb la mateixa tendresa que abans. Aquest cop no tenia la intenció de deixar que adoptés un gos mort, però de nou ella sabia perfectament el que havia de fer. Va començar a escarvar un forat en un altre racó del pati i hi va enterrar aquell cos inert i flonjo. Fins i tot ara, mentre escric aquestes línies recordant els fets, se’m fa difícil contenir les llàgrimes.
Despistat per l’emoció vaig anar a recuperar el cos que havia enterrat per portar-lo al lloc adequat amb els altres, però quan tornava, la Fresca que ja havia acabat de menjar, intentava desesperada entre llepades reviure els seus fillets. De sobte, n’agafa un amb la boca i se’l torna a posar al cau. Les llàgrimes ja em degotaven pel nas i la barbeta, amb la vista ennuvolada la vaig fer sortir altre cop com vaig poder, ella sabia que eren morts, perquè sinó no me l’hagués tret de sobre fins que els hi hagués tornat, però tot i així es resistia a haver-se’n de separar.
La Diva ens observava de molt a prop, cada vegada que li tornava la mirada feia una mena de pas endarrere al mateix temps que movia lleugerament el cap, talment com si preguntés, que fem ara? t’ajudo en alguna cosa més? Allà on anava jo, ella em seguia observant atentament tot el que feia en una actitud gens pròpia d’ella que sempre està saltant i corrent per tot arreu. Mentre estant, la Fresca ja s’havia tancat de nou al seu cau amb els cadells que li quedaven.
Va ser aquella nit quan em vaig adonar de lo perduts que vivim els humans entre problemes i preocupacions autoimposades que no tenen absolutament cap mena d’importància, en comparació amb aquest instint, extremadament simple però també increiblement efectiu, amb el que la natura ha dotat a tots els éssers vius d’aquest planeta, i que nosaltres, sense saber-ne el motiu, ja hem oblidat.
.
