Només cal una paraula teva per imaginar-me mil mons amb tu. Passar-me nits senceres en vetlla amb el simple record d’una mirada. Els dies passen i l’esperança es dissipa, però llavors, quan estic a punt de passar pàgina, els nostres somriures es retroben, i el meu univers es torna a revolucionar, però en realitat tot segueix igual. I quan et sento per paraules d’altri, l’angoixa em corroeix només de pensar que potser t’he perdut per sempre, però no és això el que vull en realitat? Poder oblidar-te, o almenys aconseguir desfer l’encanteri que em té empresonat.

Fonedissa com la neu de primavera
que no tornarà fins l’any proper.
Tal flor d’ametller, blanca, pura, humida
de rosada que s’entreveu entre la boira
dels solitaris matins hivernals.
A la tardor ja no sé on trobar-te,
oreneta meva on t’amagues?
I a l’estiu, massa distreta
per adonar-se de qui t’enyora
sense haver-te tingut mai.

Però llavors tanques els ulls, i tot ho veus, i tot ho sents, i quan la llum que t’eclipsava l’ànima s’apaga, i la crua realitat t’apallissa les entranyes, per fi t’adones que només vivies pel record d’una il·lusió.

Mireu que ens vam trobar en l’últim viatget als alps aquest mes passat…

Dic jo que els hi podrien haver deixat un frens oi?