Després del segon cop que em vaig posar una taula d’Snowboard als peus vaig deixar la universitat per posar-me a treballar i tenir pressupost per poder “pujar” més sovint a la neu. En aquells temps, quan encara no hi havia modes ni estils definits, se n’aprenia a base d’hòsties, com de fet també havia après a esquiar, anar amb bicicleta o patins, etcètera.

El cas és que tot i la duresa de la muntanya a l’hivern, l’ús de roba no tècnica i reaprofitada, el fred a les mans, el baix pressupost, la no-acceptació dels esquiadors de la època (el que menys em preocupava la veritat), i la dificultat de trobar companys amb qui pujar, ja que els de la colla s’hi van anar enganxant amb el temps, què podia empènyer a un futur Graduat a fer aquest canvi sobtat de rumb en la seva vida ?

Al principi creia que era per les emocions que em proporcionava, però són només circumstancials, és a dir, depenen del teu estat físic, la qualitat de la neu i el temps que faci, i a més no soc cap crack d’aquest esport, principalment perquè vaig començar una mica gran i al principi era impossible poder anar-hi prou sovint. Mica en mica em vaig anar adonant que quan baixava amb la taula la meva realitat canviava, és a dir, les preocupacions quotidianes desapareixien, i al arribar a baix o mentre puges al telecadira la ment torna a maquinar tot i que el diàleg intern ha canviat: “m’hauria d’haver tallat les ungles del peu”, “si fes més sol”, o “tan de bo no s’acabi mai”, el mecanisme segueix sent el mateix.

La nostra ment mai entendrà que la situació perfecte no existeix i sempre ho jutja i compara tot per trobar-hi pegues i poder criticar alguna cosa o algú per reforçar la seva falsa identitat.

Però tornant al tema, van haver de passar tretze anys des d’aquella primera experiència fins que descobrís perquè les persones son capaces de trencar amb tot per poder dedicar més temps a fer allò que més els agrada, tot i que s’experimenta en major o menor grau segons l’activitat el motiu que els empeny és el mateix:

Mentre baixo amb la taula d’snow als peus tot lo demés desapareix i jo, la taula, la neu i la muntanya som un, tota la meva atenció està concentrada en un únic punt de l’espai-temps, en l’únic punt en que es pot tenir contacte amb la realitat, en el Aquí i Ara, en l’etern Present. Mentre baixo gaudeixo d’instants de quietud interna, alegria, pau i felicitat difícils de descriure amb paraules. Un estat proper al que algunes religions descriuen com a Nirvana. És per aquest motiu que enganxa tant i les persones tenen la necessitat d’unir-se amb el tot de tant en quan per regenerar-se internament.

Ara ja tinc un camí a la Vida, si encara penses que és l’Snowboard és que no has entès res, ara tinc l’objectiu de poder trobar-me en aquest estat de sensació-realització quan jo vulgui, sense cap pensament que pugui pertorbar allò que estic fent en aquest precís instant, un estat d’atenció constant a allò que passa al teu voltant, recuperant així part de la intuïció perduda per la humanitat durant anys i la senzillesa de viure que tan “envegem” dels animals.

Malgrat això no tinc pas cap intenció de deixar de fer Snowboard, però ara ja no vaig només a passar-m’ho bé, sinó que també a meditar i “agafar memòria” de l’estat intern en el que m’agradaria trobar-me eternament.