Volia respondre el comentari del Noik, però a vegades un s’allarga i val més aprofitar-ho per fer-ne un post.

Jo no crec en el destí, crec que és el destí mateix el que convergeix per tal de satisfer les nostres necessitats conscients o inconscients, i ho fa sempre amb els mitjans més adients a la teva situació de Vida.
I si el fet de somiar-ho va fer que es manifestés a la realitat? Tot comença amb un pensament, un desig, o una por, o un somni, o…

Quan vaig arribar a casa ahir al vespre tenia un mail preguntant per contactar amb mi perquè havien vist el meu currículum i em volien conèixer. Vaig haver de contestar que justament acabava d’acceptar una feina per uns mesos per la qual m’havia de fer autònom, i que per després no tenia cap previsió però voldria continuar amb aquest règim si pogués, li he deixat el telèfon per si encara volia contactar amb mi i li he agraït la confiança.

Aquest matí m’ha trucat, hem xerrat una mica i hem quedat que ens trucaríem més col·laborar més endavant. A més xerrant, xerrant resulta que tenim un conegut comú amb qui s’havia de veure d’aquí poc i li he encomanat records. Si això no és un senyal per llençar-me al món freelance no sé què és.

És interessant veure com, quan tens un desig ardent, que en el meu cas és aconseguir prou independència econòmica per no dependre de ningú, ni de cap feina, el nombre de casualitats augmenta al teu voltant. I què ha canviat us preguntareu? Doncs simplement jo. Pots decidir entrar en el pensament recurrent de l’hàbit del cada dia, o pots decidir ser amo i senyor, i per tant creador, de la teva realitat. Ni que només sigui una qüestió de perspectiva ja val la pena provar-ho, perquè si puc escollir jo escolleixo sentir-me bé. I tu?