Fonedissa com la neu de primavera
que no tornarà fins l’any proper.
Tal flor d’ametller, blanca, pura, humida
de rosada que s’entreveu entre la boira
dels solitaris matins hivernals.
A la tardor ja no sé on trobar-te,
oreneta meva on t’amagues?
I a l’estiu, massa distreta
per adonar-se de qui t’enyora
sense haver-te tingut mai.