El calendari ens té atrapats. Vivim en un món on una part del nostre estat d’ànim diari depèn única i exclusivament del dia del calendari en que ens trobem. El dilluns perquè és dilluns i el divendres faves tendres, el dissabte tot s’ho gasta i les tardes/vespres del diumenge, sempre depressius, no fas res de bo esperant el moment ineludible de tornar a la nostra activitat, sigui la que sigui, d’un altre dilluns.

Els mesos no són pas diferents, les dues (o amb sort les tres) primeres setmanes del mes, et sents econòmicament segur i per tant amb moltes més ganes de fer coses que no pas quan s’acosta el fi de mes, el moment de cobrar, però fins que no ho tens a la butxaca no tornes a sentir aquella tranquil·litat o seguretat fictícia.

Ni tan sols els anys ens lliuren de certes dates assenyalades, en que ens toca comprar torrons i regals, disfresses per carnaval i roses per Sant Jordi, festes majors i empalmades, ponts i fires, i sense oblidar els dies mundials de…

Les maleïdes tradicions ens mantenen atrapats, alguns n’anomenen cultura, cultura de qui? El cas és que quan jo vaig venir al món ja existien, jo no les he pogut triar, o les accepto i les visc o faig com sempre i em condemno a ser l’asocial del poble, lo qual no em suposa cap mena de problema, però sembla que a la resta si, o almenys així m’ho fan notar cada any quan passen per les cases a recaptar amb les indirectes que em deixen anar. El cas és que la meva sociopatia em satisfà bastant, perquè no em cal mantenir cap mena d’aparença, no em cal anar als, sempre falsos, sopars populars ni fer cap mena de numeret, ni quedar bé amb ningú. Imagineu-vos la rancúnia que arrosseguen alguns que un dia li van deixar anar la següent perla a ma mare: “No vaig veure als teu fills plantant arbres”, a lo que la bona dona respongué: “Els meus fills tampoc no van veure als vostres apagant el foc”.

Però tornant al tema, per què recoi ens han d’afectar tant aquestes divisions del temps fetes per l’home, i per tant artificials, al nostre estat d’ànim i al nostre ritme de vida? És possible canviar la nostra percepció del temps? Perquè de fet, percebem el temps com una cosa lineal, per tant, allò que t’està passant en aquest precís instant no havia passat mai abans i mai més no tornarà a repetir-se, tot i que s’hi assembli molt, dos events mai són iguals ja que sempre s’hauran produït en un espai o en un temps diferent. Aleshores, per què patir aquest càstig autoimposat quan de fet, la única cosa que ens cal fer és abraçar cada dia, cada instant, com allò que és, un event incomparablement únic, que mai més no tornarà a repetir-se, i per tant ara i sempre és la última vegada a la vida que et passarà. Suposo que com tothom alguna vegada us heu preguntat què fer si fos l’últim dia de la vostra vida, quan de fet sempre és l’últim dia perquè només tenim un temps per viure que dividim i subdividim per poder repetir i repetir… Mentre estant seguim vivint una il·lusió esperant a que s’acabi d’una vegada per totes el maleït divendres i amb ell la setmana i ja tornem a ser al cap de setmana i els cicles es repeteixen i els ànims pugen i baixen, però tot és fals.