Que no sempre ha estat així, tot són cicles com bé ens ensenya la natura que ens envolta i ens permet viure. Però resulta que tot lo que m’agrada fer en aquesta Vida, excepte l’Amor, passa que:

• O bé és il·legal.
• O bé és perjudicial per la salut física o mental, o totes dues coses.
• O bé necessito varies vides per poder pagar-ho.
• O bé em cau massa lluny amb lo qual el fet d’emigrar em privaria d’estar amb la gent que estimo i de gaudir de petits plaers als que ja estic massa acostumat.
• O bé està malt vist per la societat en general i me n’he d’amagar.
• O bé soc massa gran per poder aprendre certes habilitats, de manera que per molt que m’hi esforcés mai no arribaria a l’excel·lència que tindria si hi hagués tingut accés des de petit.
• O bé, simplement no està al meu abast.

Vistes les expectatives, sembla prou clar que la única cosa per la que val la pena viure és per Amor, no em refereixo a l’Amor que se sent en una relació que en seria la màxima expressió, sinó més aviat al sentiment que creix quan s’observa la natura, o al sentiment que es posa en allò que fas quan ho fas buscant la perfecció. Un sentiment subtil però molt poderós que m’ajuda a tirar endavant en aquests moments de buidor i que m’obliga a agrair tots i cada un dels moments de tots i cada un dels dies que passo en aquest estat d’existència anomenat Vida.