Aquesta setmana hem estat fent coses d’aquestes pels alps francesos, amb una quantitat i qualitat de neu per recordar !

Un dia èpic per recordar!

Això és el que passa quan puges a fer snow nevant, t’ho passes com un nen però acabes tot xop (falta freeeed i falta neeeu!), i justament m’havia deixat els pantalons de recanvi…

Digueu el que digueu, és molt millor passar per aquest petit tràngol fins arribar al càmping que no passar un parell de dies amb els ous escaldats…

Quan encara falta un mes i mig per l’inici de la temporada d’hivern a les estacions d’esquí, és hora d’anar preparant-se per el gran dia.

Forfet de Temporada

Com els darrers cinc anys tornem a GrandValira, així que el primer pas és adquirir el forfet de temporada abans del 31 d’Octubre per tal de gaudir d’un descompte del 30% en el preu. Aquest any, en teoria, per fi ens tocaria gaudir d’un descompte addicional per antiguitat, però donat que la temporada passada va ser un desastre pel que fa a l’estat de la neu veig a la llista de preus que lo únic que pregunten és si tenies el forfet de l’any passat, ja veurem com queda al final. El preu sortiria per 495 € que s’amortitza en 13 dies, ara bé, com la meva família som socis de la Unió Caravanista de Catalunya demanant el forfet a través seu encara puc gaudir d’un descompte del 10% sobre aquest preu, però de nou ja veurem el que aconseguim al final.

Només destacar dues novetats interessants d’aquest any:

• En primer lloc que amb el preu del forfet hi entra el Funicam a diferència d’anys anteriors en que calia pagar un plus, per pujar directe des d’Encamp a les pistes, falta veure si també hi entrarà el parking o s’haurà de pagar a part, tot i això a nosaltres ens agrada més tenir el cotxe al parking de peu de pista, que és gratuït, però més d’un dia el tastarem segur.
• L’altre novetat destacable és que per fi han posat canons de neu al Pla de les Pedres, així quan hi hagi poca neu com a mínim podrem creuar del Pas a Soldéu sense agafar el cotxe.

Assegurança

Amb el preu anterior no hi entra l’assegurança, per tant ens calen uns 50 € més. Però bé, per què pagar l’assegurança de pistes quan per 54 € podem gaudir de la TargeNeu que ofereix la Federació Catalana d’Esports d’Hivern, que a més d’estar federat té cobertura mundial per pista i fora pista sempre hi quan sigui per sota dels 4.000 metres. Jo ho tinc clar, em torno a federar com cada any.

També hi ha molta gent que paga una assegurança sense adonar-se que potser ja en té alguna que li cobreix. Així que abans de pagar res cal comprovar les cobertures de les assegurances que ja tenim, com ara la d’algunes targetes de crèdit, o targetes de clubs d’asseguradores de cotxes, la de la hipoteca o fins i tot l’assegurança de la llar. De tota manera prefereixo federar-me, qui sap si mai m’apuntaré a alguna cursa amateur amb els amics.

Estança

Tornem al Càmping Valira d’Andorra la Vella on ja tenim reservada la parcel·la de la temporada passada, que ens va sortir per uns 900 € des del Novembre fins l’Abril, a veure quan puja aquest any, però dividit entre quatre que som és més que assumible. Bones dutxes (el més important), bons veïns i bon ambient, a més “el Milio” ens cuida la mar de bé i si algun dia volem anar a Vall Nord comprant-li el forfet a ell també ens surt més barat. Si mai pugeu a Andorra i us voleu fotre un bon esmorzar (o dinar o sopar) veniu al bar del càmping que està just a sobre del camp de futbol, no us en penedireu i podeu triar les botifarres (o la carn) de l’aparador.

També cal deixar la caravana a punt per la temporada. Aquest any hem hagut de canviar les cremalleres de l’avancé d’hivern, ja només ens falten els tubs del gas, passar la ITV i reparar el somier d’un dels llits que té una fusta petada.

Equip

La setmana anterior a l’inici toca deixar l’equip a punt, posar alguns pedaços a la roba que ja te uns anyets, treure el rovell dels cantos i deixar-los ben esmolats, escatar tots els forats de les pedres de l’any passat, tapar-los amb cofix i fotre-li una bona encerada a tot plegat, l’objectiu és que la taula llisqui com mai i que els cantos donin prou seguretat si la cosa està dura.

El que em fot una mica és que es classifiqui als que fem Snow amb el Rap i la roba ample i pija que porten el jovent d’ara que van a ensenyar tot el material nou que es compren cada any, no tinc res en contra d’aquesta música ni de la roba, però si dels tòpics que tot ho espatllen. A nosaltres ens agrada més el Heavy Metal i la música Punk (i ja fa més de tretze anys que hi pugem), no canvio el material fins que rebenta, i tan me fa que la roba sigui ample o estreta o maca o lletja, lo important és no passar fred, tenir uns bons guants, preferiblement manoples, però si feu servir guants millor que us sobri entre mig i un centímetre de dit.

Sobretot cal que els peus no pateixin gents, així que cal buscar unes botes que s’adaptin perfectament al vostre peu, que siguin cómodes i no us toqui el dit a la punta, i si us plau, feu el favor de tallar-vos les ungles dels peus és pel vostre bé. Pel que fa als mitjons res de mitjons dobles i encara menys doble mitjó (el joc de paraules no és intencionat), feu-me cas i compreu-vos mitjons tècnics primets per tal que la suor no us faci agafar fred d’una banda i de l’altre per poder transmetre millor la força a les botes i per tant a la taula, és a dir, per tenir bon tacte amb la neu i poder reaccionar amb eficàcia.

Pel que fa a les olleres, jo soc partidari de portar màscara d’una sola capa per evitar que amb el sol i la suor s’enteli l’interior dels vidres i pel clima d’aquí no ens cal més, com que tinc el cap petit les de nen em van perfecte i no valen més de 20 €. Recordeu de verificar que protegeixin dels rajos UVA, i fique-vos una mica de crema allà on us toqui el sol que he vist a més d’un i més d’una patint amb crostes a la cara dels dies que el cel està destapat però l’aire és molt fred. Finalment imprescindible també el pintallavis de coco.

Preparació física

Per molt que ens preparem, es quasi inevitable patir agulletes els primers dies, però mai està de més posar-se una mica en forma per poder començar amb força. Per les revistes o altres mitjans podeu trobar múltiples exercicis i estiraments per anar preparant-se, però jo soc molt gos i poc disciplinat per seguir-los, a part que els trobo tremendament avorrits.

Així que fem altres coses:

• Anem a Montserrat, a pujar les mil i escaig escales que hi ha fins arribar a Sant Geroni i a bon ritme, res de passejar. La baixada la fem quasi tota corrent. Els que pateixin dels genolls millor que baixin caminant no sigui que us feu mal abans de començar.
• Un cop s’ha agafat una mica de força a les cames toca pujar el Pedraforca i baixar brincant per la pedrera on de tan en quan et fots alguna bona nata però realment es gaudeix de l’experiència.

Estic segur que aquest any gaudirem d’una molt bona temporada de neu (s’ha de desitjar així), i ja friso per començar.

Bona temporada a tothom !

Després del segon cop que em vaig posar una taula d’Snowboard als peus vaig deixar la universitat per posar-me a treballar i tenir pressupost per poder “pujar” més sovint a la neu. En aquells temps, quan encara no hi havia modes ni estils definits, se n’aprenia a base d’hòsties, com de fet també havia après a esquiar, anar amb bicicleta o patins, etcètera.

El cas és que tot i la duresa de la muntanya a l’hivern, l’ús de roba no tècnica i reaprofitada, el fred a les mans, el baix pressupost, la no-acceptació dels esquiadors de la època (el que menys em preocupava la veritat), i la dificultat de trobar companys amb qui pujar, ja que els de la colla s’hi van anar enganxant amb el temps, què podia empènyer a un futur Graduat a fer aquest canvi sobtat de rumb en la seva vida ?

Al principi creia que era per les emocions que em proporcionava, però són només circumstancials, és a dir, depenen del teu estat físic, la qualitat de la neu i el temps que faci, i a més no soc cap crack d’aquest esport, principalment perquè vaig començar una mica gran i al principi era impossible poder anar-hi prou sovint. Mica en mica em vaig anar adonant que quan baixava amb la taula la meva realitat canviava, és a dir, les preocupacions quotidianes desapareixien, i al arribar a baix o mentre puges al telecadira la ment torna a maquinar tot i que el diàleg intern ha canviat: “m’hauria d’haver tallat les ungles del peu”, “si fes més sol”, o “tan de bo no s’acabi mai”, el mecanisme segueix sent el mateix.

La nostra ment mai entendrà que la situació perfecte no existeix i sempre ho jutja i compara tot per trobar-hi pegues i poder criticar alguna cosa o algú per reforçar la seva falsa identitat.

Però tornant al tema, van haver de passar tretze anys des d’aquella primera experiència fins que descobrís perquè les persones son capaces de trencar amb tot per poder dedicar més temps a fer allò que més els agrada, tot i que s’experimenta en major o menor grau segons l’activitat el motiu que els empeny és el mateix:

Mentre baixo amb la taula d’snow als peus tot lo demés desapareix i jo, la taula, la neu i la muntanya som un, tota la meva atenció està concentrada en un únic punt de l’espai-temps, en l’únic punt en que es pot tenir contacte amb la realitat, en el Aquí i Ara, en l’etern Present. Mentre baixo gaudeixo d’instants de quietud interna, alegria, pau i felicitat difícils de descriure amb paraules. Un estat proper al que algunes religions descriuen com a Nirvana. És per aquest motiu que enganxa tant i les persones tenen la necessitat d’unir-se amb el tot de tant en quan per regenerar-se internament.

Ara ja tinc un camí a la Vida, si encara penses que és l’Snowboard és que no has entès res, ara tinc l’objectiu de poder trobar-me en aquest estat de sensació-realització quan jo vulgui, sense cap pensament que pugui pertorbar allò que estic fent en aquest precís instant, un estat d’atenció constant a allò que passa al teu voltant, recuperant així part de la intuïció perduda per la humanitat durant anys i la senzillesa de viure que tan “envegem” dels animals.

Malgrat això no tinc pas cap intenció de deixar de fer Snowboard, però ara ja no vaig només a passar-m’ho bé, sinó que també a meditar i “agafar memòria” de l’estat intern en el que m’agradaria trobar-me eternament.