“L’estelada” en canvi, es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, en paraules del propi Ballester, de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!.
VIC I ME
Aquest és un post de suport i difusió d’aquesta iniciativa apareguda els darrers dies al facebook, i com que no he estat mai a Brussel·les em sembla un molt bon motiu per anar-hi 😉
Tal com diu la descripció del grup http://www.facebook.com/group.php?gid=25635198441:
Us imagineu 10.000 catalans amb estelades tot un dia per Brussel·les reivindicant el dret d’autodeterminació ?
Quin cap de setmana! Totes les TV i els diaris s’en farien ressò!
Només cal concretar una data.
(Proposta, no vinculada a cap partit polític, sorgida com a resposta a l’article “Perplex, jo?” de Enric Canela i el comentaris de Francesc JP i de Manel Picó, al Bloc Gran del Sobiranisme (BlocGran.cat): http://blocgran.cat/?p=187 )
M’imagino això i molt més perquè crec en el cor de la societat civil catalana més que en qualsevol altre cosa, i sé que sóm capaços d’arribar allà on volguem sempre i quan els nostres polítics es quedin a casa (o a la foguera), repeteixo, sempre i quan els nostres polítics es quedin a casa (o a la foguera). Tot i que des de la meva percepció, els polítics no són nostres, ni que ens ho vulguin fer creure no ho són, són “seus” (o de ellos si ho preferiu) i així ens mantenen calladets.
Tots els ciutadans de l’Estat Ecspanyol som uns delinqüents. I a partir de setembre és possible que tots els ciutadans de la Calamitat Europea també ho siguem. Mentre estant pots seguir rascant-te la panxa com has fet fins ara i anar preparant el discurset que li donaràs als teus fills quan et preguntin: “Papa, com és que no puc expressar les meves idees públicament? Com és que us vau deixar prendre la llibertat que ja tenieu per aquells a qui vosaltres mateixos vau votar? On eres tu?”.
Només recorda que molts dels nostres predecessors vàren donar la vida perquè avui tu puguis gaudir d’aquesta llibertat. Ara tens l’oportunitat de lluitar per allò que et digui la teva consciència, i no et cal morir, ni tan sols et cal utilitzar la violència. La única cosa que et cal és tenir el valor de parlar, no miris cap a un altra banda si us plau, deixa de rascar-te la panxa, deixa de ser un robot subproducte de la societat capitalista. Si tens por que et prenguin la casa per no poder pagar la hipoteca, més por t’hauria de fer que et prenguin la única llibertat que per naturalesa és teva i només teva, la llibertat d’expressar-te lliurement.
Però, espereu un moment… Totes aquestes mesures que voten els Paleolítics cal que algú les implementi, cal que una sèrie d’enginyers i tècnics en fàcin el desplegament, si et toca només cal que t’hi neguis, fes-ho pels teus fills o fes-ho pels teus pares o per tu mateix. No deixis que t’enganyin argumentant que és per lluitar contra el terrorisme, o contra la pornografia infantil, perquè tant el terrorisme com la pornografia infantil passen fora de la xarxa, perquè si això tira endavant estic absolutament convençut que no acabarà amb el terrorisme ni molt menys amb la pornografia infantil, aleshores quin serà el següent pas? omplir els carrers i les cases amb micròfons i càmeres? O ja ens està passant?
Ahir vaig estar veient l’entrevista feta a Martxelo Otamendi a La Nit al Dia i, a part d’assabentar-me una mica més de la realitat Basca i del cas Egunkaria, vaig quedar sobradament més conveçut que mai que jo no vull pertànyer a aquesta merda d’ecstat ecspanyol on joves acusats bascos s’arriben a auto-inculpar de delictes que no han comés per pressió de les tortures sofertes i al cap d’uns anys de presó, quan agafen als veritables culpables, els deixen anar amb un “ho sento noi”. El cert és que tampoc em vaig sorprendre gaire i això és el que més em dol, que tothom (polítics catalans) segueixin amagant el cap sota a l’ala i se’n vagin a pactar amb aquells que ho permeten, sapigueu que no sou pas diferents d’ells.
Si no vau poder veure el programa us recomano que veieu l’entrevista a http://www.tv3.cat/videos/273799 (heu de deixar passar els 30 segons de publicitat)
El Govern d’Espanya porta vuit mesos impedint que vegis aquest spot d’Amnistia Internacional als canals de televisió nacionals. Han dit que no és d’utilitat pública i que a més és publicitat partidista i política (prohibida fora del període electoral) i per això amenacen amb multar als mitjans de comunicació que l’emetin.
http://web.es.amnesty.org/elpoderdetuvoz/
Doncs jo no tinc por ni ara ni mai de res del que em pugui passar o del que em puguin fer pel sol fet de defensar els drets humans amb l’únic mitjà de que disposo per fer-ho, la Pau i la paraula.
Si us plau, ajuda a difondre aquest missatge allà on puguis, i fem d’una vegada per totes que s’acabi aquesta maleïda i odiosa hipocresia política que hem de viure i sentir tots i cadascun dels dies, perquè són ells els que actuen, però som nosaltres els que els ho permetem amb els nostres vots i amb el nostre silenci.
Una senyora a qui el dolor que té en un ombro se li comença a fer insuportable. Se’n va al metge de capçalera i aquest li recepta injeccions per al dolor i li diu que es vagi a fer una ecografia per diagnosticar d’on li ve.
Fins aquí perfecte si no fos perquè les llistes d’espera per les ecografies són de tres o quatre mesos, és a dir, que aquesta senyora ha d’estar com a poc tres mesos punxant-se cada dia sense ni tan sols saber què li passa.
Tot i que podria semblar-ho, aquesta no és la crítica, perquè de tots és coneguda la sobresaturació que pateix la sanitat catalana. Lo bo del cas ve després, quan aquesta dona truca per demanar hora i li diuen que “està de sort” ja que hi ha hagut una anulació per d’aquí un parell de dies. Doncs sí, aquesta dona ha estat de sort, però què passa amb els que encara els hi falten, posem per cas, dos mesos d’espera? No seria més lògic i just omplir les visites anul·lades amb aquelles persones que fa més temps que ho esperen, o amb aquelles persones a qui l’espera els pot perjudicar més?
Doncs la resposta la tenim en el tràfic d’influències, que no és el cas d’aquesta dona que realment va estar de sort, sinó de les situacions preferents que tenen els amiguets i amiguetes d’alguns treballadors i treballadores de la sanitat que quan hi ha alguna anul·lació els truquen i els hi donen el lloc primer a ells. No us fa vergonya? Recordeu que ho paguem entre tots això eh! Que consti que la crítica no és per aquests treballadors, tots faríem el mateix, la crítica és pel sistema que els ho permet.
I ja que hi som, el tema aquest de demanar hora per telèfon sembla que està molt bé, però us podeu creure que encara no he aconseguit agafar hora perquè cada vegada que truco tenen algun problema informàtic amb les agendes de no se qui? I a falta de tenir un CAP, tant si us agrada com si no, em surt molt més a compte anar a fer el numeret a urgències, perquè si t’ho poses a mirar, què són quatre o cinc hores d’espera al costat de varies setmanes o mesos?
El tema dels problemes informàtics mereix un post a part, però per experiència sé que els treballadors, en general, quan se’ls hi espatlla l’ordinador, hi ha problemes amb la xarxa, o marxa la llum o qualsevol altra incidència, es queden de braços plegats i te’ls trobes tots fent el cafè, ni tan sols s’apunten les trucades en un post-it o avancen feina d’alguna manera per passar-ho més tard a l’ordinador quan se solucioni el problema. I lo bo del cas és que ens culpen als informàtics dels seus mals i després et demanen que els ajudis amb els ordinadors de casa seva gratis, au vinga, en fi, santa paciència.
Ara que ja tinc varis articles, i que el contingut d’algun d’ells penso que pot començar a interessar a certa gent m’he decidit a donar a conèixer el meu blog.
Una bona manera de fer-ho és visitar blogs amb certa popularitat, buscar-hi articles que parlin de temes que conec i escriure-hi comentaris de certa qualitat i, si es pot, ficar-hi algun enllaç cap a cert contingut de la meva web o a males cap a la pàgina inicial.
La meva sorpresa i també la meva decepció ha estat en descobrir que la gran majoria de blogs més populars en català fossin de polítics, o de formacions polítiques, o “parlen” de política, o parlen d’actualitat (quasi tot política), o parlen d’economia i empresa (on inevitablement se’n fan ressenyes polítiques), o campanyes de reivindicació d’alguna cosa (més política encoberta d’alguna manera).
Buscant informació i material per poder escriure sobre aquesta catàstrofe m’he topat amb un parell d’articles d’en Toni Ibàñez, escriptor i bloguer català, que expliquen prou bé el que m’he trobat a la catosfera. Aquí teniu els enllaços:
No em desanimo si no ben al contrari, aquest fet m’obliga a esforçar-me més a l’hora de decidir què hi poso al blog i com ho presento. A més, qualsevol persona més o menys pública, és a dir, més o menys coneguda, juga amb avantatge sobre els que no ens coneix ningú, per això si amb el temps aconsegueixo fer-me un lloc entre els blogs més llegits en català la satisfacció serà doble.
També he decidit que de moment no promocionaré gaire la web fins aconseguir que el conjunt tingui un aspecte més professional i prou contingut de qualitat.