No puc sinó treure’m el barret davant de tanta claredat. No tinc més paraules per opinar, només una immensa curiositat per descobrir una mica més sobre la seva cultura i religió. Us deixo un petit recull d’algunes frases que ens han deixat:

• No hi havia temples ni santuaris entre nosaltres, excepte els de la naturalesa.
• Creiem que l’esperit penetra en tota la creació i que cada criatura posseeix un ànima en algun nivell, tot i que no necessàriament un ànima conscient de si mateixa.
• El silenci és la pedra angular del caràcter.
• La concentració de la població és la prolífica mare de tots els mals, tan morals com físics.
• Qualsevol que hagi viscut molt de temps a l’aire lliure sap que hi ha una força magnètica i sensible que s’acumula en la soledat i que es dissipa ràpidament amb la vida en multitud.
• Quan ella va caure, la raça sencera va caure amb ella.
• No permetis que el fred, ni la gana, ni el dolor, ni la por per aquests, ni les dents brillants del perill, ni les mandíbules de la mateixa mort, evitin que facis una bona acció.
• Veia i estimava el que és realment bell. La civilització no m’ha ensenyat res millor!
• Vivia la vida natural, mentre que ara visc l’artificial.
• La terra és part del nostre cos, i mai renunciarem a la terra.
• El camp va ser creat sense línies de demarcació, i no és pas assumpte de l’home dividir-lo…
• No volem esglésies perquè ens ensenyaran a barallar-nos per Déu.
• …

Aquesta setmana m’han passat un parell de coses d’allò més curioses, per alguns semblaran místiques, pels altres simples casualitats, però quan et passen a tu mateix et planteges si realment tot el que passa al món és producte de tenir els nostres pensaments mal enfocats.

Entrevista a la ràdio:

Farà cosa d’un mes que uns quants veïns del poble ens vam començar a reunir per tal de demanar la modificació d’un avantprojecte presentat pel nostre Ajuntament (no és l’objectiu d’entrar en detalls aquí). El cas és que aquest dimecres ens havíem de trobar i ens vam assabentar que vindrien de la ràdio local per recollir la opinió d’alguns dels veïns implicats.

Des que ho vaig saber el dia anterior que no m’ho vaig poder treure del cap. No sé ben bé per què, però sabia que em tocaria parlar. A més, lo que més ens preocupava era que es polititzés la cosa i justament les meves menjades de coco es centraven en explicar els fets del que s’havia dut a terme fins aquell moment. Al final ens van entrevistar a tres veïns de forma anònima i aleatòria, sense saber a priori que ens preguntarien a cadascú, dels quals jo vaig ser-ne l’últim, i aquí ve lo més espatarrant:

1. Que ens havia mogut a emprendre el moviment, i introducció del tema. Els meus motius són purament sentimentals, i segurament hagués respòs a aquesta pregunta de forma enrabassada i desordenada.
2. Explicació dels inconvenients trobats a l’avantprojecte. Amb l’ajuda de la llista de punts suposo que me n’hagués sortit prou bé, però la persona que li va tocar va expressar-ho de forma clara, entenedora i ordenada, així doncs, sort que no vaig ser jo que segur que hagués embolicat a la gent.
3. Explicació de com va anara la reunió amb l’Ajuntament, del que es va acordar en aquella reunió, i del punt en que ens trobàvem i les properes accions que hem de dur a terme. I aquí ho tenim. És com si la meva ment m’hagués estat preparant durant 24 hores per aquell moment. Descripció dels fets, prou fàcil, jo hi era i només calia enumerar-ho cronològicament, fet això i un parell de preguntes per aclarir algun punt, la pregunta clau que tot polític esperava. I quina impressió en vau treure d’aquella reunió? a lo que hàbilment vaig respondre: “…No puc parlar pels altres veïns, però personalment doncs…“. No vaig desqualificar a ningú, no vaig esmentar res que no hagués passat i no vaig comprometre a cap altre veí ja que les impressions van ser personals. Però el cas és que tot lo que vaig dir ja m’havia passat pel cap en les últimes 24 hores.

Festa Major de Sitges:

No sé vosaltres, però normalment quan he d’anar a algun poble o ciutat que no vaig habitualment no puc evitar pensar en la gent que conec que viu allà. El cas és que de la meva antiga feina coneixia un col·lega de Sitges, normalment acostumem a anar a veure únicament el castell de focs del dijous i després cap a casa que l’endemà es treballa, però aquest any justament dos amics meus i jo no fèiem res el divendres i vam decidir quedar-nos a fer unes copes.

Ja veieu per on vaig oi? Exacte! Serà que Sitges no és gran, i serà que justament pel castell de focs no hi va gent, i serà que a més no està a rebentar de guiris. Doncs justament em vaig trobar a la única persona que conec que viu a Sitges i amb qui havia pensat hores abans, i em va pagar una birra tal com esperava que fes en algun racó del meu cap.

Pensament creador?

Ara les preguntes que em faig són: Tinc poders precognitius? o bé: He creat jo mateix aquesta realitat degut als meus pensaments? Però lo que realment em fa voltar el cap és que tan si és una cosa com l’altre, els fets haguessin pogut passar d’un altre manera? És a dir, si jo fos conscient que tinc alguna mena de precognició podria canviar la realitat abans que passi? i si d’altra banda, el pensament humà és creador, haguera pogut crear un altre realitat simplement canviant la forma de pensar? Ho podria haver controlat d’alguna manera i enfocar-me en algun altre cosa? o resulta que simplement és un altre casualitat d’aquesta misteriosa vida? Les mateixes preguntes que fa l’Oracle a Matrix: Hauries trencat el gerro si jo no t’ho hagués dit?

Potser la gent es fixa amb tu pel teu atractiu físic, potser és per la teva sensibilitat, simpatia o la forma de ser. Potser que en veure com la gent del teu voltant t’aprecia i t’estima fa que inconscientment tots ens sentim atrets d’alguna manera per la teva aura.

Però el que a mi em feia sentir un enorme buit al meu interior era que quan et “buscava” entre la multitud, et trobava amb la mirada perduda cap algun racó del terra. No podia, ni puc, entendre com una persona que aparent ment ho té tot, amics que t’estimen, la parella amb que vius fa tants anys a qui tots considerem una bellíssima persona, feina de lo que estaves estudiant i que a més es veia que la feies amb amor, què et podia preocupar tant? sobre que tens dubtes?

Preguntes i sentiments que quedaran per sempre sense resposta i que ja havia oblidat han tornat a mi com aquelles pedregades inesperades i contundents que canvien el paisatge completament en qüestió de segons al mes de maig. En veure’t radiant d’alegria, amb una expressió completament canviada, i aquella pell tan brillant que et donava un aspecte juvenil, fresc i innocent, no em podia creure que m’estigués enamorant de tu… un altre cop.

El mateix Amor que m’impedeix interferir en la teva felicitat fa que jo també em senti feliç en veure’t així. Ara ja “et puc deixar marxar” dels meus pensaments i quedar-me en pau, si més no fins la propera vegada que et vegi…