Blogs · No Manifestat

800 anys del naixement de Jaume I

Penó de la ConquestaAvui fa 800 anys del naixement de Jaume I, el rei que va incorporar València i Mallorca i que va configurar la nació on vivim avui.

A més alguns considerem Jaume I el primer dels nostres blocaires ja que El Llibre dels Fets no és una crònica a l’ús sinó un relat profundament personal que sembla que el rei dictava, atès que ell no sabia escriure.


A continuació us deixo el fragment que he seleccionat:

66. Ab tant dixem a don Nuno: Anem a la uila, quel Rey de Maylorques es a la muntanya e noy pora aconseguir tantost con nos. E podets ueer en aquela mota que uestit es de blanch, e estaylar lem de la vila. E nos que començauem a deualar del puig en jos, e anar al pla al cami de la vila, uench a nos en ·R· Alaman, e dix: Senyer, que uolets fer? E nos dixem: Uolem anar a la uila e estaylarem al Rey que noy pusca entrar ost. A, Senyer, farets ço que anch Rey no feu: que uença batayla, que ali on la haura uençuda no jaga la nuyt per saber que a perdut ni que ha goanyat. E nos dixemli: Sapiats, en ·R· Alaman, que mes ual aço. E en tant aualam per la costa en ius, e anamnosen pas a pas al cami que ua a la uila. E entant quan haguem caualcat ·I· miyler uench nos lo bisbe de Barcelona, e dix: Senyer, per amor de Deu nous cuytets tant. Perque no, Bisbe? que aço es meylor. E dix el: Parle ab uos: e tiram fora del cami, e dix: A Senyer, mes hauets perdut que nous cuydats, que en ·G· de Muntcada en ·R· son morts. Con morts ? dixem nos. E presem nos a plorar: e puys dixem al bisbe: No plorem, que ara no es ora de plorar, mas leuem los del camp pus que morts son. Sins farem, dix ell. E uos anats nos esperan, queu farem, dixem nos.

(Iniciativa de Vicent Partal)

No Manifestat

Instint Animal o Instint Maternal ?

Mentre donava a les gosses la seva ració diària d’entrecots, botifarres, porc, xai i altres restes que es deixen per acabar els clients del restaurant on treballa ma mare, la Fresca per fi va sortir del cau que s’ha fet sota terra en un racó del pati per poder criar els seus cadellets, l’entrada la obstrueix amb el seu propi i a dins se sent somicar a tota la quitxalla.

Aprofitant que estava distreta menjant aquell merescut festí després de donar a llum tretze vegades en una sola nit, vaig veure com la Diva s’hi acostava i els olorava i llepava a tots. No sabia exactament quines eren les seves intencions, així que abans de fer-la fora vaig decidir observar-la amb atenció. Per sorpresa meva, quan va treure el cap portava un cadell a la boca, l’aguantava amb tanta suavitat i tendresa que em vaig adonar de seguida que no tenia pas cap intenció de fer-li mal. Aleshores el va deixar junt amb els seus, una mica més crescudets, i va tornar.

Jo no podia aguantar més la intriga i llanterna en mà vaig ficar mig cos dins el forat per observar, una vegada més, el miracle de la Vida. De seguida em vaig adonar que hi havia dos grupets, uns tots amuntegats i somicant, i els altres entaforats al racó més profund d’aquell cau fosc i sorrencós. Els vaig tocar i no es movien, encara eren calentons, però després, mentre treia un a un aquells quatre cossos sense vida i els anava posant un al costat de l’altre per fer-ne una última comprovació, em vaig adonar que era degut a l’escalfor de la mare.

Mentre estant, la Diva va tornar, els olorava i llepava tots quatre altre cop i en va agafar un amb la boca amb la mateixa tendresa que abans. Aquest cop no tenia la intenció de deixar que adoptés un gos mort, però de nou ella sabia perfectament el que havia de fer. Va començar a escarvar un forat en un altre racó del pati i hi va enterrar aquell cos inert i flonjo. Fins i tot ara, mentre escric aquestes línies recordant els fets, se’m fa difícil contenir les llàgrimes.

Despistat per l’emoció vaig anar a recuperar el cos que havia enterrat per portar-lo al lloc adequat amb els altres, però quan tornava, la Fresca que ja havia acabat de menjar, intentava desesperada entre llepades reviure els seus fillets. De sobte, n’agafa un amb la boca i se’l torna a posar al cau. Les llàgrimes ja em degotaven pel nas i la barbeta, amb la vista ennuvolada la vaig fer sortir altre cop com vaig poder, ella sabia que eren morts, perquè sinó no me l’hagués tret de sobre fins que els hi hagués tornat, però tot i així es resistia a haver-se’n de separar.

La Diva ens observava de molt a prop, cada vegada que li tornava la mirada feia una mena de pas endarrere al mateix temps que movia lleugerament el cap, talment com si preguntés, que fem ara? t’ajudo en alguna cosa més? Allà on anava jo, ella em seguia observant atentament tot el que feia en una actitud gens pròpia d’ella que sempre està saltant i corrent per tot arreu. Mentre estant, la Fresca ja s’havia tancat de nou al seu cau amb els cadells que li quedaven.

Va ser aquella nit quan em vaig adonar de lo perduts que vivim els humans entre problemes i preocupacions autoimposades que no tenen absolutament cap mena d’importància, en comparació amb aquest instint, extremadament simple però també increiblement efectiu, amb el que la natura ha dotat a tots els éssers vius d’aquest planeta, i que nosaltres, sense saber-ne el motiu, ja hem oblidat.

No Manifestat

Cadells

Tal com us vaig prometre aquí us deixo algunes fotos dels cadells de la Diva en la seva primera setmana de Vida.

Cadells 4

Ara la Fresca també ha parit i en va tenir tretze enlloc dels set que ens va dir el Veterinari, n’hi ha dos que van morir, i n’hi ha dos més que la Diva els ha adoptat amb els seus. En quan torni a aconseguir una càmera ja us els ensenyaré, però com podeu comprovar la majoria son negres i són una mica difícils de distingir en aquestes fotos però tampoc no som professionals, les pròximes ja sortiran millor.

Click a “llegir més” per veure-les totes.

Continue reading “Cadells”

No Manifestat

La Diva ha parit

Doncs si, la Diva va començar a parir ahir per la tarda i quan la vam deixar per anar a sopar ja en portava cinc. Aquest matí n’hem vist tres més, en total vuit gossets, tres mascles i cinc femelles.

I la Fresca en porta set més, set i vuit i elles dues, en total tindrem disset gossos si no se’n mor cap. Cagun l’olla, quan comencin a sortir de la caseta ens fotran fora del poble…

El problema és que no sabem ben bé qui són els pares, així que quan creixin una mica ja veurem a què s’assemblen, això sí, són moníssims.

De moment en tenim quatre de col·locats, així que si tens pati o jardí i t’estimes els animals i vols un gosset només me l’has de demanar. No es venen, no ens dediquem al comerç d’animals, de fet personalment hi estic en contra, així que només heu de venir, triar i prendre’l. Abstenir-se els que no tingueu pati, jardí o terreny, i també els malparits que els tenen a la casa de cap de setmana abandonats de dilluns a divendres.

Ara que ja hauran sigut mares les dues intentarem que no es tornin a quedar prenyades, però mai se sap…

Ja he contactat amb un col·lega que té una càmera digital, tan aviat com vingui us penjo les fotos d’aquestes preciositats, però de moment us deixo el post perquè us ho aneu pensant 😀

No Manifestat

Entre hàbits i rutines

El calendari ens té atrapats. Vivim en un món on una part del nostre estat d’ànim diari depèn única i exclusivament del dia del calendari en que ens trobem. El dilluns perquè és dilluns i el divendres faves tendres, el dissabte tot s’ho gasta i les tardes/vespres del diumenge, sempre depressius, no fas res de bo esperant el moment ineludible de tornar a la nostra activitat, sigui la que sigui, d’un altre dilluns.

Els mesos no són pas diferents, les dues (o amb sort les tres) primeres setmanes del mes, et sents econòmicament segur i per tant amb moltes més ganes de fer coses que no pas quan s’acosta el fi de mes, el moment de cobrar, però fins que no ho tens a la butxaca no tornes a sentir aquella tranquil·litat o seguretat fictícia.

Ni tan sols els anys ens lliuren de certes dates assenyalades, en que ens toca comprar torrons i regals, disfresses per carnaval i roses per Sant Jordi, festes majors i empalmades, ponts i fires, i sense oblidar els dies mundials de…

Les maleïdes tradicions ens mantenen atrapats, alguns n’anomenen cultura, cultura de qui? El cas és que quan jo vaig venir al món ja existien, jo no les he pogut triar, o les accepto i les visc o faig com sempre i em condemno a ser l’asocial del poble, lo qual no em suposa cap mena de problema, però sembla que a la resta si, o almenys així m’ho fan notar cada any quan passen per les cases a recaptar amb les indirectes que em deixen anar. El cas és que la meva sociopatia em satisfà bastant, perquè no em cal mantenir cap mena d’aparença, no em cal anar als, sempre falsos, sopars populars ni fer cap mena de numeret, ni quedar bé amb ningú. Imagineu-vos la rancúnia que arrosseguen alguns que un dia li van deixar anar la següent perla a ma mare: “No vaig veure als teu fills plantant arbres”, a lo que la bona dona respongué: “Els meus fills tampoc no van veure als vostres apagant el foc”.

Però tornant al tema, per què recoi ens han d’afectar tant aquestes divisions del temps fetes per l’home, i per tant artificials, al nostre estat d’ànim i al nostre ritme de vida? És possible canviar la nostra percepció del temps? Perquè de fet, percebem el temps com una cosa lineal, per tant, allò que t’està passant en aquest precís instant no havia passat mai abans i mai més no tornarà a repetir-se, tot i que s’hi assembli molt, dos events mai són iguals ja que sempre s’hauran produït en un espai o en un temps diferent. Aleshores, per què patir aquest càstig autoimposat quan de fet, la única cosa que ens cal fer és abraçar cada dia, cada instant, com allò que és, un event incomparablement únic, que mai més no tornarà a repetir-se, i per tant ara i sempre és la última vegada a la vida que et passarà. Suposo que com tothom alguna vegada us heu preguntat què fer si fos l’últim dia de la vostra vida, quan de fet sempre és l’últim dia perquè només tenim un temps per viure que dividim i subdividim per poder repetir i repetir… Mentre estant seguim vivint una il·lusió esperant a que s’acabi d’una vegada per totes el maleït divendres i amb ell la setmana i ja tornem a ser al cap de setmana i els cicles es repeteixen i els ànims pugen i baixen, però tot és fals.

No Manifestat

Em sento buit

Que no sempre ha estat així, tot són cicles com bé ens ensenya la natura que ens envolta i ens permet viure. Però resulta que tot lo que m’agrada fer en aquesta Vida, excepte l’Amor, passa que:

  • O bé és il·legal.
  • O bé és perjudicial per la salut física o mental, o totes dues coses.
  • O bé necessito varies vides per poder pagar-ho.
  • O bé em cau massa lluny amb lo qual el fet d’emigrar em privaria d’estar amb la gent que estimo i de gaudir de petits plaers als que ja estic massa acostumat.
  • O bé està malt vist per la societat en general i me n’he d’amagar.
  • O bé soc massa gran per poder aprendre certes habilitats, de manera que per molt que m’hi esforcés mai no arribaria a l’excel·lència que tindria si hi hagués tingut accés des de petit.
  • O bé, simplement no està al meu abast.

Vistes les expectatives, sembla prou clar que la única cosa per la que val la pena viure és per Amor, no em refereixo a l’Amor que se sent en una relació que en seria la màxima expressió, sinó més aviat al sentiment que creix quan s’observa la natura, o al sentiment que es posa en allò que fas quan ho fas buscant la perfecció. Un sentiment subtil però molt poderós que m’ajuda a tirar endavant en aquests moments de buidor i que m’obliga a agrair tots i cada un dels moments de tots i cada un dels dies que passo en aquest estat d’existència anomenat Vida.

No Manifestat

La Diva i la Fresca

Així es diuen les gosses de mon germà…

La Diva és filla de la Taca (a veure si endevineu quina de les dues és) una gossa d’una amiga nostra, i és la més esverada de les dos, la que porta la veu cantant, la que desapareix varies vegades quan les treus a passejar, la que quan la toques marxa i torna i torna a marxar i quan t’agafa distret et salta per l’esquena i et comença a llepar l’orella, el nas, els morros i lo que pilla.

La Fresca en canvi és molt més tranquil·la i sempre es manté força a prop, bé, excepte si apareix algun conill que llavors surt com una bala, i l’altre al darrere… A aquesta la va adoptar d’una gossera quan encara era petita, tenia la cua tallada, no semblava estar massa bé de salut i se la veia deprimida, però mireu-la ara! Quan et veu et comença a fer mossegadetes al cul amb els incisius, nyec nyec nyec, nyec nyec nyec, la mare que la va fotre. Potser és perquè li sembla que no li fas cas, i potser és així, perquè prou feina tens per treure’t l’altre del damunt, sort que tenim dues mans. I és que passi el que passi elles sempre s’alegren de veure’t.

La Diva i la Fresca

Aquesta és una foto que només es deixen fer si tu estàs dalt la terrassa i elles baix. Malauradament se’m va acabar el carret i no en tenia cap altra a mà per poder enquadrar-les millor.
(doncs no, encara no tinc cap càmera digital, i la de la foto ni tan sols és meva. Potser hauria de canviar el donatiu de les birres pel d’una aportació per poder comprar-me’n una… Però què coi, què millor que pendre’s una birra ben fresqueta a la vostra salut)

Diva i Fresca a la teulada del seu cau

No Manifestat

Perseguint els somnis

La gent viu esperant que passi alguna cosa i es lamenten de veure contínuament notícies sobre desgracies, guerres, assassinats, fam, pobresa i se senten impotents o desil·lusionats perquè no passa res, quan de fet, si que passa quelcom, passa que, per exemple, el fet que ens arribin aquestes notícies o aquesta informació, meticulosament seleccionada, ens provoca aquest sentiment d’impotència i desencís fent que la gent abandoni els seus somnis “classificant-los” i ofegant el seu potencial des de ben petits.

La única cosa que ens ha donat la natura sobre la que tenim el control absolut és el pensament individual de cadascú, per tant, no es pot esperar que passi res a fora que ens faci canviar o que ens faci sentir millor, l’únic canvi veritable surt de dins de les persones, allò en lo que pensem, conscient o inconscientment, el nostre cos ho experimenta en forma d’emocions. El desencís és el símptoma de que alguna cosa no va bé, però no serveix de res buscar a fora, cal buscar dins.

La gent viu perduda esperant que passi alguna cosa que els faci sentir millor amb la falsa il·lusió que en un altre lloc, o amb altres condicions, que si tinguessin això o allò, si trobessin l’amor, una feina millor pagada o un ascens, o en general qualsevol cosa o situació que es trobi en un altre lloc o en un altre temps diferent al moment present els farà (o els feia) estar millor. Això els fa anar amb presses per la vida deixant les coses realment importants per un altre moment, viuen distrets i sovint immersos en els seus propis pensaments, deixen passar les oportunitats per por al canvi, s’obliden de qui són i fins i tot utilitzen i es deixen portar per les opinions dels altres per por a ser criticats. S’aferren tant a les seves idees, a allò que tenen, a la pròpia parella (o millor dit, a la imatge que tenen d’ell o d’ella), que viuen eclipsats en un món autoimposat, autoconstruït i il·lusori on se senten segurs i “ataquen” sense pietat a qualsevol que, per dir-ho d’alguna manera, els hi trenqui els seus propis esquemes.

Pregunteu a la gent del vostre voltant i a vosaltres mateixos, què és allò que més desitges en aquesta vida? Estic segur que la majoria de les respostes que obtindreu seran iguals (diners, família, llar). Dels que responguin diners pregunteu-los perquè els volen. Dels que desitgin altres coses pregunteu, què estàs fent en aquest moment per aconseguir-ho? La majoria diran res, però ho adornaran amb mil justificacions que s’han de fer a ells mateixos per no sentir-se desgraciats. Dels que ja hi estiguin fent alguna cosa, feu-ne un seguiment (seran molt pocs), i veureu que els que no abandonen davant dels fracassos, són perseverants i treballen amb tot l’esforç i l’emoció de que son capaços per allò en lo que creuen, no es deixen influenciar per crítiques (sovint amagades i sempre fruït de l’enveja ni que no es reconegui) i segueixen perseguint el seu somni passi el que passi, l’acaben assolin amb èxit i sovint abans del que sembla possible.

No deixis de somiar mai, perquè només tu pots fer que passi allò que esperes, tot neix d’un desig, si us plau, no l’abandonis. Cadascú té un somni diferent i propi de manera que hi ha lloc per tothom en aquesta vida, però ningú no ho farà per tu. Només tu tens aquesta responsabilitat sobre tu mateix i la teva vida, tens la responsabilitat de portar a aquest món allò que guardes a dins per tal que tots ho puguem gaudir, no deixis que mori amb tu, no ho deixis per un altre moment, el millor moment (i únic) de la teva vida és ara mateix, sempre ho ha estat i sempre ho serà, perquè res no passa fora d’ara mateix per tant no t’hi capfiquis i llençat d’una vegada.

Volia deixar un comentari en aquest altre post però m’ha sortit això.

No Manifestat

Doble arc de Sant Martí

Quan un no pot sortir a observar la bellesa, aquesta es manifesta per ser admirada des de casa estant.

Vista directe des de la terrassa del darrere. Mirant cap al Nord.

Doble arc de Sant Martí 1

Vista directe des de la terrassa del davant. Mirant cap a l’Est.

Doble arc de Sant Martí 2

Malauradament em va ser impossible situar-me en un lloc des d’on poder captar-lo sencer.