Quan preguntes a la providència, les respostes es presenten de forma ben inusual, només cal estar alerta, i quan la trobes no pots sinó riure, no una rialla simple, o un somriure interior, un riure com si de cop entenguessis que sigui quina sigui la pregunta, tant del passat, present o futur, allò que havia de ser, que és, o que serà, va ser perfecte, és perfecte, o serà perfecte tal com sigui. Quan això passa no pots sinó riure.

No us posaré la pregunta, perquè és massa personal, però aquí teniu la resposta que em va fer riure plenament una bona estona, i en deixar de riure vaig començar a filmar, així que compteu l’estona que feia que girava, i en marxar, la vaig deixar girant i girant, com la Vida mateixa:

Em refereixo a totes aquelles vegades que els nens s’emporten una bronca, per alguna cosa que han fet, però en que la situació que ha permès que passés ha estat causada per l’estupidesa dels pares. El pare o mare no pot admetre que l’ha cagat, o fins i tot ni arriba a adonar-se’n, però el nen que no en tenia cap culpa ja ha rebut.

Ahir, mentre em posava les botes d’snow a l’aparcament de les pistes, hi havia una família davant meu, pare, mare i dues filles d’uns 8 i 5 anyets. Família tradicional masclista, una etiqueta que per desgràcia encara es veu molt a dia d’avui, és a dir, el pare que “porta els pantalons” i ho “sap tot”, la mare que no es queixa, i les nenes que s’emporten les bronques.

Doncs bé, el pare, amb tota la seva il·luminació, es dedica a posar els esquís de tota la família RECOLZATS AL COTXE! l’un al costat de l’altre ben posadets. Qualsevol persona que ho hagi fet alguna vegada sap perfectament que en 99% dels casos, ja sigui al tancar la porta, o per ells mateixos, els esquís cauen a terra, casi segur que ratllant el cotxe i a vegades fins i tot es malmet l’esquí d’alguna manera.

Amb la nena gran jugant a la vora va passar el que ja es veia a venir, esquís a terra, i la pobre nena es va emportar una santa bronca que em va deixar perplex, entre altres bajanades es va sentir: -Que no ho veies que s’aguantaven pels pèls i podien caure!- I enlloc de deixar-los a terra el tio es dedica a tornar-los a posar, lo típic que fins i tot li has de buscar l’equilibri ja que sinó rellisquen per ells mateixos. La nena no va ni plorar, el que em va fer pensar que no devia ser la primera d’aquest estil que s’emportava. Quina mena d’educació és aquesta en que fas sentir culpable als altres de la teva inutilitat?

Us recomano fer un cop d’ull al següent vídeo, lo relacionat amb el tema que ens ocupa està a partir del minut 6.

No! La Vida és practicar…

Que hi va haver un temps en que et desitjava, vetllant nits senceres quan sabia que ens havíem de veure, buscant qualsevol excusa per estar una mica més a prop teu. Però ara que vens a mi se’m barregen tot de sentiments estranys, records d’una època en que vivia eclipsat pels meus propis pensaments erronis, un temps en el que vaig deixar d’escoltar immers en la meva pròpia realitat inventada. Si tan sols m’hagués adonat del que passava…

Ara ho veig clar, i la teva presència m’intimida perquè ja no vull tenir-te, almenys no de la mateixa manera que abans, no a qualsevol preu, no vull haver de tornar a oblidar-te, i per això necessito percebre allò que rarament mostres a la gent, una cosa que no es pot veure ni tocar, ni es pot comunicar amb paraules ni sons, ni té cap gust ni cap olor. És una cosa que es barreja subtilment en allò que fas o en allò que dius, és una cosa que es transmet, s’encomana i es barreja amb el teu entorn, sense cap esforç per part teva, sense haver de fer-ho intencionadament ja que perdria tota innocència.

Aquesta vegada, a diferència de les altres però, t’hem vas acomiadar tota moixa. I de nou la confussió i la incertesa s’han apoderat de mi, com sempre quan tu ja no hi ets, com sempre quan ja no sé si voldràs tornar-me a veure…