L’altre dia un col·lega se’m va enfadar perquè a mi no em feia res haver convidat a una persona “més rica” que nosaltres, ho fico entre cometes ja que, descartats tots els altres motius, sembla que l’enveja i el rancor (i l’alcohol com a catalitzador) el van fer saltar.
No sóc persona d’enfadar-me, però sembla que en alguns casos el dir les coses pel seu nom provoca malestar en els demés, i això és el que va passar quan li vaig dir al col·lega: “Per què no li deies a ell quan el tenies aquí que és un gorrer en comptes d’atabalar-me a mi?” i aleshores em va deixar anar tota la merda. Ni el culpo ni jutjaré cap actitud ja que accepto a la gent tal com és, i a més aquest post no va d’això.
Tornant al tema principal, aquest col·lega sempre es queixa que no té pasta, i sempre tracta als que si que en tenen amb rancor, ja que a més té dues feines i no hi ha manera que aixequi cap. D’altra banda, les persones de qui es queixa totes tenen negoci propi que han aixecat des de zero amb els seus propis mitjans, i pel tipus d’activitat que fan acostumen a treballar caps de setmana i festius. Potser algun ha rebut ajuda externa o familiar a l’hora d’iniciar els seus negocis però el que és clar és que l’han fet créixer i el mantenen ells.
Vaja vaja, doncs aquí ho tenim, ja hem trobat el motiu del seu malestar, l’enveja per la sort dels qui tenen més que ell. Però us diré una cosa, jo no crec en la sort, ni crec en les casualitats, ni em capfico amb el perquè de les coses. El que si que m’he adonat, sobretot en aquest últim any, és que totes les circumstàncies de la meva Vida les he escollit jo, conscient o inconscientment, però que en última instància són degudes als meus pensaments, il·lusions, somnis, i els dubtes i pors més obscures de la meva ment.
Aleshores, el fet de prendre consciència d’aquest fet m’ha permès canviar radicalment la manera de mirar el món i l’actitud en front del que hi passa, així que vaig començar a mostrar agraïment per totes les coses i persones que envolten la meva Vida i que em donen un motiu per l’alegria. A més, observant a les persones del meu voltant, sobretot les més properes a mi, em vaig adonar que aquells que creuen tenir mala sort, tenen mala sort; els que es creuen afortunats, ho són; els que sempre es queixen de dolors o malalties i a més creuen, o diuen, que “el seu mal de panxa és diferent”, sempre s’acaben posant malalts de tot i triguen més a refer-se; el mateix per l’Amor i les relacions, el mateix pels diners, el mateix per tot.
A partir d’aquesta observació apareix un dels dubtes del destí: Tot el que ens passa és el que ens fa sentir d’una manera o d’una altra? O el fet de sentir-te d’una manera o d’una altra fa que et passin unes coses o unes altres? Portava tota la vida deixant-me portar per les emocions que em provocaven coses externes, de manera que vaig decidir experimentar amb mi mateix, vaig prendre el control sobre les emocions i em vaig permetre tornar a somiar, i oh miracle, no perdó, jo no crec en els miracles, i oh casualitats de la vida, no, tampoc crec en les casualitats, sigui com sigui com ho vulguem anomenar se’m van començar a presentar oportunitats dels llocs més insospitats, vaig començar a coincidir amb les persones adequades, gent coneguda amb qui mai abans havia parlat i de cop i volta, fruït de mantenir-hi una conversa et crea noves idees, noves perspectives, noves esperances, noves oportunitats, tot sempre encaminat a assolir els meus somnis.
Una part important i que sovint sembla complicada és eliminar els dubtes, no obstant, si primer eliminem els mites que ens ha imposa la societat al llarg dels temps la majoria de dubtes desapareixen, i amb una mica de pràctica i una mentalitat oberta els que queden perden tot el seu poder d’influenciar-nos.
M’he permès de fer una petita llista amb aquests mites, aprofitant les frases i creences de les persones que he observat:
- “Putos ricatxons”, o “Clar, com que la seva família te pasta”, o “Des de que té diners que no l’hem vist més, doncs que li donin”, o múltiples variacions. En canvi tots es queixen de la seva mala economia, doncs bé, tan costa alegrar-se per l’èxit dels demés? no us heu plantejat mai que si aquesta persona no s’hagués allunyat de la vostra influència negativa fruït d’aquestes creences que van calant al subconscient, mai no hagués triomfat? Com pots pretendre dir que vols més diners, si per dintre segueixes pensant que la gent amb diners són males persones? Això és un contrasentit i et manté engabiat dins la teva mentalitat recurrent i viuràs insatisfet de per vida.
- “Sempre tinc mala sort”, o “No tinc sort amb les dones”, o bàsicament, atribuir i classificar allò que et passa amb la sort, bona o dolenta. Com he dit abans no hi crec en la sort, a més, les coses no són ni bones ni dolentes, aquest judici és intern i subjectiu, les coses són les que són i el millor, amb diferència, és acceptar-les, el que et permet actuar en comptes de reaccionar.
- “És que jo això, és que jo lo altre”. Treu-te del cap aquesta idea egotista del jo que l’únic que aconsegueix és separar-te de la realitat. No ets diferent de la resta, no vius separat del món que t’envolta, o dit d’una altra manera, com que tothom és únic, fins i tot tu, tots tenim les “nostres coses”, però francament, a mi els teus “És que jo” m’importen un cogombre.
- “Si no fos per… la dona, la feina, la hipoteca, que visc aquí o allà, que sóc així o axà, etc”. Així doncs, condiciones l’assoliment dels teus desitjos a factors externs i necessites justificar-te per no sentir-te imbècil? T’estàs limitant a tu mateix, deixa de queixar-te i pren mesures, elimina el “Si no fos per…” de la teva ment i de les teves converses i et sorprendràs amb tot el que pots arribar a fer o a ser!
- “Viure en la pobresa t’obre les portes del cel”, o bé “Els diners no donen la felicitat”. Però la majoria de gent que utilitza aquestes frases, ni són felices ni molt menys tenen diners. Quin mal tenen els diners? el dolent és l’avarícia, l’egoisme i l’enveja, però no pas els diners en si mateixos. Jo crec que els diners són bons, són molt bons, i es poden fer moltes coses molt bones amb els diners, no obstant, lo important és que per si mateixos no tenen cap valor, i el que et donarà els diners que desitges és el valor que tu aportis a canvi, ja que si t’apalanques i et resignes viuràs condemnat a utilitzar frases d’aquestes.
De segur que si estàs una mica alerta els propers dies en trobaràs moltes més, però ara podràs detectar-les per tu mateix i deixaràs d’assumir-les com a certes, ja no influenciaran els teus actes ni pensaments, i mica en mica seràs una mica més lliure, i l’abundància vindrà a tu per totes bandes, estàs preparat per acceptar-la plenament?
Un últim advertiment, la por al fracàs i els dubtes que genera. T’ajudarà pensar que el fracàs no existeix, pensa en el fracàs com un senyal que t’està dient: “Per aconseguir això que desitges t’hi has d’esforçar més”, així doncs la propera vegada ho faré millor i estaré més preparat perquè estic fent allò que realment vull fer, allò que realment desitjo, i lluny de perjudicar-me a mi o als demés, el que farà és beneficiar-me a mi i als que m’envolten, així que no tinc cap motiu per quedar-me a casa “plorant”, perquè passi el que passi, bo o dolent, tard o d’hora acabarà passant i el buit que deixin s’haurà d’omplir amb coses noves i francament prefereixo escollir-les jo mateix lliurement que no pas deixar-me influir per aquests mites arrelats en la ment col·lectiva de la humanitat.