Potser la gent es fixa amb tu pel teu atractiu físic, potser és per la teva sensibilitat, simpatia o la forma de ser. Potser que en veure com la gent del teu voltant t’aprecia i t’estima fa que inconscientment tots ens sentim atrets d’alguna manera per la teva aura.

Però el que a mi em feia sentir un enorme buit al meu interior era que quan et “buscava” entre la multitud, et trobava amb la mirada perduda cap algun racó del terra. No podia, ni puc, entendre com una persona que aparent ment ho té tot, amics que t’estimen, la parella amb que vius fa tants anys a qui tots considerem una bellíssima persona, feina de lo que estaves estudiant i que a més es veia que la feies amb amor, què et podia preocupar tant? sobre que tens dubtes?

Preguntes i sentiments que quedaran per sempre sense resposta i que ja havia oblidat han tornat a mi com aquelles pedregades inesperades i contundents que canvien el paisatge completament en qüestió de segons al mes de maig. En veure’t radiant d’alegria, amb una expressió completament canviada, i aquella pell tan brillant que et donava un aspecte juvenil, fresc i innocent, no em podia creure que m’estigués enamorant de tu… un altre cop.

El mateix Amor que m’impedeix interferir en la teva felicitat fa que jo també em senti feliç en veure’t així. Ara ja “et puc deixar marxar” dels meus pensaments i quedar-me en pau, si més no fins la propera vegada que et vegi…