Tot va començar amb un clau a la roda del darrere de la meva moto, degut al qual vaig haver d’agafar el tren per anar a la feina. Potser feia uns quants dies que li portava, però justament me’n vaig adonar aquell matí abans de marxar, així que em vaig canviar i vaig anar a buscar el tren.

Un dels companys de la feina, que també va alternant entre transport públic i el vehicle propi, justament aquell dia anava en tren. Ell puja unes quantes parades més a prop de BCN i aquell dia el vaig veure com se li tancaven les portes als morros.

Així que, inevitablement, més tard a la feina, me’n vaig anar a enfotrement una mica. Passat el catxondeo amb els companys el tio em diu: -Hòstia, te raó que vas amb la mateixa línia que jo…- I m’explica que el dia anterior s’havia deixat la típica bossa amb les carmanyoles al tren i em demana que pregunti a l’estació on jo baixo si l’han trobada. Accepto desinteressadament. Me la descriu amb pèls i senyals i m’informa del contingut per tal que la pugui demanar “en propietat”.

Les tornades amb tren els divendres a la tarda es fan eterns, i com el cap ja està al cap de setmana, i coneixent-me a mi, era fàcil que m’oblidés de preguntar per les carmanyoles, però just arribar a l’estació se’m va encendre la llumeta:
– Mira, que l’altre dia em vaig deixar les carmanyoles i era per veure si algú les havia deixat aquí. –
– Les carmanyoles soles, o bossa i tot? –
Li descric la bossa i, per sorpresa meva em diu:
– Doncs vina per aquí darrere que te la dono. –

Al sortir de l’estació, miro el mòbil, però no tenia el telèfon del col·lega, així que vaig pensar d’enviar-li un email, més que res, perquè no la busqués més… El missatge era curt i concret i escrit a tota pressa, que som divendres i les birres esperen…:

Tio, he trobat la teva bossa amb les carmanyoles (o una d’igual jejeje), dilluns te la porto.
Salut i bon cap de setmana !
Miki

Ja érem dilluns al matí, collons quin cap de setmana més curt (pensament recurrent dels dilluns, ja se sap), però el col·lega no hi era i li vaig deixar damunt la seva taula.

Així que dimarts, collons quina setmana més llarga (pensament recurrent dels dimarts, ja se sap), me’l trobo i em diu:
– Tio, mersi per la bossa, però saps que al missatge em deies: … blabla (o una d’igual)? –
– Sí –
– Doncs era una d’igual. –
– Què? Jajajaja –

Alguns pensareu, joder quina pèrdua de temps, però ho he hagut d’escriure perquè: Quines probabilitats hi havia que s’encadenèssin tot aquest seguit de coincidències? Quines probabilitats hi havia que el mateix dia, a la mateixa línia de tren, dues persones es deixin dues carmanyoles iguals (cadascú la seva) al tren? I el més sorprenent és com un missatge escrit tal com flueix de la ment, a tota pressa per poder marxar, pronostica, i a més ho emmarca en uns parèntesis, que el que vaig trobar era una carmanyola igual que la que buscava?